Amb aquest nom es pot veure al Palau Moja de Barcelona una ben treballada exposició, amb moltíssims materials de tota mena —fotografies, papers i objectes personals, publicacions, … —, sobre l’exili dels escriptors en produir-se l’entrada dels feixistes a Catalunya el gener/febrer del 1939...
Amb aquest nom es pot veure al Palau Moja de Barcelona una ben treballada exposició, amb moltíssims materials de tota mena —fotografies, papers i objectes personals, publicacions, … —, sobre l’exili dels escriptors en produir-se l’entrada dels feixistes a Catalunya el gener/febrer del 1939. Hi són gairebé tots els grans noms de la literatura del moment —Josep Carner, Carles Riba, Pere Calders, Joan Oliver, Ferran Soldevila, Pere Coromines, Pompeu Fabra … — i d’altres que tot just començaven –Joan Sales, Joan Coromines, Agustí Bartra, Mercè Rodoreda, … . També s’hi troba Antonio Machado que s’havia refugiat a València, on descobriria de la mà d’Ausiàs Marc, una llengua i una literatura espanyoles, la catalana, que fins aleshores havia quasi del tot ignorat. Més avançada la guerra Machado passà a viure a diversos indrets de Catalunya, i hi moriria el 1939 en tràgiques i tristes circumstàncies —i allà roman enterrat. La majoria d’aquests escriptors, després d’una breu estada a França van poder trobar acollida definitiva a diversos països americans, sobretot Mèxic i Xile. Fugien davant de l’ocupació de França per l’Alemanya nazi, que significava per a ells, republicans espanyols i antifranquistes, un greu perill. Alguns anaren a parar al camp de concentració alemany de Mauthausen: Joaquim Amat-Piniella, Pere Vives, i aquest darrer hi fou assassinat injectant-li benzina al cor. Els curadors de l’exposició han tingut la bona pensada d’editar una vintena de postals amb citacions de caràcter aforístic dels diferents escriptors exiliats, perquè com escriu un d’ells: “El veritable enemic és l’oblit”. I així, per a lluitar contra aquest enemic, i tants d’altres que ens envolten, us n’ofereixo ací unes quantes mostres més: “La neutralitat és potser el més eixorc dels egoismes”, mots que en el context de la hipòcrita no-intervenció dels estats dits democràtics durant la Guerra Civil prenen tràgiques connotacions, o “Per a poder ser imparcial cal ésser apassionat”, “Les presons paoroses, les que fan patir, són les presons imaginàries”, “Si goséssiu saber tant com goseu posseir!”, … . Només hi he trobat a faltar aquell conegut axioma que diu “Imagina les tergiversacions i ignomínies més grosses en contra del català —davant la realitat sempre faràs curt”.A. Quintana - Viles i Gents
