Maleixco el dia en què em vaig fer rica. Sis milions d’euros a la loteria; un segur de felicitat i alegria. I em vaig comprar un xalet a la zona residencial; ara ningú sap com enyoro el corret de veïnes del carrer del Raval. Los vells amics per casa vénen poc; los fa temor portar un vi que no sigue prou bo. Ja ho veus: com si a saber qui fora jo. I fan una rostida al maset, i a mi no...
Maleixco el dia en què em vaig fer rica. Sis milions d’euros a la loteria; un segur de felicitat i alegria. I em vaig comprar un xalet a la zona residencial; ara ningú sap com enyoro el corret de veïnes del carrer del Raval. Los vells amics per casa vénen poc; los fa temor portar un vi que no sigue prou bo. Ja ho veus: com si a saber qui fora jo. I fan una rostida al maset, i a mi no me’n diuen res. Lo pitjor és lo de mon pare: amb tanta perra va perdre l’esme i va deixar ma mare. Ara està amb la sinyoreta Sangonera fent vida de bohemi entre Eivissa i Formentera. Ma mare? Cent quilos davant d’un televisor, trascolant bombons i gambes per acompanyar la depressió. I el meu novio? Se’n va fartar de sentir que no li caldrie pencar més, que ja el mantindria jo i ell de Baró d’Herbés; ahir vaig vore com a una noia li fea una estimada, una noia pobra, pobra però afortunada. Jo? Jo viatjo molt; dòrmigo a les suites d’eixos hotels amb cristalleria de Bohèmia i cadires de Luisdieciséis. I vixco envoltada de garses que volen semellar coloms; que em porten roses cada dia, quan jo voldria coscolls. Goig? Per res. Illusió? Ni gens ni mica. Només maleixco el dia en què em vaig fer rica.
Susana Antolí Celma
(Premi en catalá del I Concurs de Relats Hiperbreus del Matarraña /Matarranya 2005)
